Cap. 1 - El caos  

Rere els cotxes en flames s’atrinxeraven un grup de nois amb les mans plenes de pedres i les cares tapades amb mocadors. Amb la foscor de la nit només se’ls distingia la ira brillant que destil·laven uns ulls negres. En aquells minuts d’aparent calma, la policia esperava ordres a l’altre costat del caos, de les llambordes arrencades, dels fragments de vehicles i contenidors carbonitzats. Les flames vermelloses contrastaven amb les llums blaves i giratòries de les furgonetes de la brigada mòbil que s’havien atrinxerat a l’altre costat. Rere el capó dels vehicles, agents especials amb aspecte de cavallers del futur, amb armadures negres i escuts transparents, apuntaven l’horitzó amb llargues escopetes. Tot allò se’ls havia escapat de les mans. El que havia començat com una revolta d’un grup d’immigrants s’havia transformat en una revolta per la manca d’oportunitats de tots aquells joves. Els veïns de Sant Llorenç, mig amagats rere les finestres, presenciaven la revolució dels desesperats. Tot allò era una notícia lletja i incòmoda per a l’alcaldessa, que demanava mà dura amb els insurrectes. Feia tres dies que havien començat els incidents. Primer van ser algunes pintades a les parets, fins que van cremar cotxes i trencar el mobiliari urbà sense més sentit que l’alliberament de la ràbia. Els vidres de la parada d’autobús o els aparadors de les botigues. La qüestió era sembrar el caos en aquells carrers deixats de la mà de déu. Si la policia no havia intervingut amb la mateixa violència era perquè, a nivell polític, temien que l’acció s’agreugés i fins i tot s’encomanés a d’altres pobles.

 Cap. 3 - Un camí massa fosc  

-Ni parlar-ne. Jo no surto d’aquí. –la periodista es va creuar de braços. –Només ens falta que marxem perquè la policia es mogui.

-Si us plau, Anabel. M’heu d’ajudar. Si el Said pren mal no m’ho perdonaré en la vida. Només vosaltres podeu donar-me un cop de mà. El professor sap com aturar-los. Coneix molt bé en Said.

El càmera es va mirar a la noia i després de consultar el rellotge li va dir a la seva companya.

-Ves-hi tu. Jo em quedo fent guàrdia. Si passa res tinc la càmera preparada. –es va treure les claus del cotxe de la butxaca i les hi va donar a la periodista. –T’espero.

-Gràcies. –la Blanca es va abraçar al noi. –No sabeu com us ho agraeixo.

-Més et val que de tot això en surti alguna cosa important, perquè si no els de l’informatiu em tallaran el cap.

-No et preocupis. Tindràs la notícia de la teva vida. T’ho juro. No trigarem gens a tornar a estar aquí.

Cap. 12 - Records VI. Primer intent de mediació  

Com que la direcció del centre va decidir castigar al Crístian i al Saïd indefinidament sense pati a menys que milloressin la seva relació, l’endemà mateix em van demanar que els fes de mediador. Després s’hi va afegir en Marc, que no ho tenia tan clar.

-Segons les regles jo no puc prendre partit per cap de vosaltres. –els vaig dir d’entrada- Si es falta al respecte s’acaba automàticament la mediació. Tot el que digueu serà confidencial i no sortirà d’aquí. Teniu la meva paraula.

Cap. 24 - Records XV. Tots tenim un passat  

En Saïd es va quedar un segon llarg amb la cama alçada, a punt de cavalcar. Després va continuar l’acció i em va mirar amb aquells ulls foscos, que potser ja no brillaven tant però que seguien sent els més penetrants que havia vist mai.

-Has de seguir lluitant pel que vols. -mentre era assegut al seient el vaig fer entrar en raó. -A la teva edat no pots abaixar els braços.

Semblava prou enfurismat com per no deixar-se alliçonar a peu de carrer i va fer intenció d’iniciar la marxa.

-Adéu professor. Que es recuperi. I espero que l’any vinent li toqui un bon institut.

Sense dubtar-ho va fer la primera pedalada, la que costa més i demana més esforç.

-Saïd, vols que t’expliqui com em vaig fer les cremades de la cara?

Va girar el cap i quan va entendre a què em referia va frenar en sec.

-Sí. Com se les va fer?

 Cap. 5 - La cova  

La noia i la periodista van pujar lentament els graons de l’escala amb una barreja de por i prudència. Cap de les dues sabia del cert si aquell home els rebria de bon grat. El dubte encara es va incrementar quan, en posar els peus al replà del segon pis, es van trobar la porta lleugerament oberta. Es van mirar sense atrevir-se a dir res, però va ser l’Anabel la que va planificar l’entrada.

-Passa tu primera, que et coneix. –va dir-li en veu baixa.

En acostar-se a la porta van sentir la remor d’un televisor.

-Professor Garcia, que podem passar? Sóc la Blanca. Vinc amb una amiga.

-No li diguis que sóc periodista, -va estirar-la del braç- que alguns s’enfaden.

El comentari no va ajudar-la gaire, però ja era massa tard per fer-se enrere. Amb el palmell de la mà va empènyer la porta i va poder veure un rebedor fosc i desordenat, amb uns volums a terra que no va saber distingir si eren llibres vells o guies de telèfon plenes de pols.

-Espero que sigui important. Passeu.

La veu va ressonar per un petit passadís que connectava el rebedor amb el menjador. La noia va comprovar que l’ordre havia estat pronunciada pel professor, i això li va donar la confiança definitiva per endinsar-se uns metres més, fins a mostrar-se a l’entrada del menjador.

-Sóc la Blanca Pons. Se’n recorda de mi?

La noia va trigar uns segons a distingir el professor d’entre la muntanya de mobles i objectes que decoraven, o més ben dit, revestien, les parets de la cambra. Només una petita llum de sobretaula i la pantalla del televisor, de les antigues, oferien la claror justa per endevinar tot el que s’hi amagava.

-És clar que me’n recordo. Què han passat, tres, quatre anys?

-Sí, prop de quatre.

La noia es va limitar a observar com l’home xarrupava una llauna de cervesa embotit en una butaca de pell.

-I quina és la raó de la vostra intempestiva visita? –va assenyalar amb el dit a la periodista. –No són hores per anar soles per aquest món.

L’Anabel va esperar que la noia agafés la iniciativa i que fos ella la que expliqués tot el que estava passant a uns pocs quilòmetres de distància.

-No ha vist les notícies? No parlen d’altra cosa, de la revolta de Sant Llorenç.

El professor va comprovar que, des de no sabia ben bé quina hora, estava seguint una pel·lícula francesa, d’aquelles subtitulades.

-No, no sé de què parles.

-En Said i els seus amics estan cremant cotxes pels carrers del poble.

-Que cremen què? –es va sobresaltar i es va remoure inquiet en la butaca.

-En Said, el recorda?

-Com vols que m’oblidi d’ell. –la seva mirada es va entristir una mica més. –Quina n’ha fet aquesta vegada?

Cap. 10 - Records IV. La fórmula de la felicitat  

Des que a en Saïd li vaig dir que la meva filla de cinc anys havia mort em va tractar d’una altra manera. Va veure que la felicitat que intentava transmetre en el fons era una impostura que em permetia seguir endavant. I això que no li havia explicat com va morir ni que per culpa de tot plegat la meva dona em va deixar. Ni que em vaig quedar sol d’un dia per l’altre i que vaig haver de canviar de pis i de poble perquè pels diners no m’ho podia permetre. Però amb aquella terrible notícia en Saïd en va tenir prou com per entendre que no només els que havien vingut de fora havíem plorat.