k. “La llibertat no existeix. La vida només et dóna dues opcions: convertir-te en part del ramat o morir”. Aquesta és la màxima que et travessa el cap quan tens la navalla al coll. El destí diu que cauràs jove, però tu has nascut per arriscar-te. “Convertir-se en part del ramat o morir”...  Fes els deures, acaba els estudis, busca una feina digna... O és millor vendre pastilles, conduir com un boig i creure en l’estúpid numeret del “ketchup”? On és el teu futur? Amb quines cartes jugues? Escull! Ignorància i frustració o rebel·lia sense nord? Tens dues opcions. Només dues.
 -Què et passa, Miki? Notes la navalla massa a prop?  
Tria.

EL PROFESSOR VA DIR. Prou! N’estic fart. No només de tu, Miguel! De tots! Em teniu amargat i ja no ho aguanto més. Mireu, puc tolerar moltes coses. Puc tenir tota la paciència del món. Puc explicar-vos les coses: dues, tres i mil vegades. Puc, fins i tot, estar-me el curs sencer sense passar de la primera lliçó si amb això aconsegueixo que us entri alguna cosa al cap. La llàstima és que tot us importa un rave. Voleu ser uns ignorants? Doncs molt bé, endavant! Per mi podeu ser uns analfabets funcionals tota la vida. Sí, senyor! Ja veureu. Un dia us trobareu que no sabeu fer res i que esteu perduts en aquesta merda de món que hem preparat per a vosaltres. Llavors xocareu contra la realitat. I tard o d’hora em donareu la raó. Llàstima que aleshores seré mort o tancat en una cel·la acotxada, amb una camisa de força, escrivint la lliçó d’avui amb un llapis al peu. No us penseu que això em fa feliç. Gens ni mica. Estic fart que em boicotegeu la classe. Dia rere dia. Avaluació rere avaluació. Si no us caic bé és el vostre problema. El meu no. Estic cansat de fer fora de classe als mateixos de sempre. Sí, tu, tu, i tu també. I tots! I no em mireu amb aquests fums! Com si encara m’haguéssiu de perdonar la vida! D’on us ve aquesta arrogància? Si sou uns pobres desgraciats! L’escòria de la vostra generació! Així de clar us ho dic. Les mones i els micos al parc a menjar plàtans. “Angaua xita, angaua”! O a posar totxos i a fregar escales. I a viure com es pugui. Aquí s’acaben les vostres opcions.

7 -Després, Sandra. En parlem quan estiguem a taula, amb les coses. 
 -No. Ara!
 -Però... M’has de fotre la pallissa aquí? 
 -Què passa, et faig por? Per qui m’has pres? Això nostre ho hem de parlar però ja!
 -Tan important és, cari, que no et pots esperar?
 -Que si és important? És molt important! Vull saber quin problema tens quan et truco al mòbil. Per què no em vas contestar? Eh? Per què?
 -No muntis un espectacle. 
 -Vull saber per què vas suar de mi. Ho vas fer expressament!
 -No, són imaginacions teves.
 -Ah, molt bé, llavors és que estàs mitja hora cagant al lavabo... Perquè sinó no m’explico.
 -Cari, sisplau! Que hi ha gent!
 -M’és igual, que ens mirin. Millor! 
 -Sandra, no em toquis els collons. 
 -Per què no em vas despenjar el mòbil? Només vull saber el per què! Segur que hi ha una raó i no me la vols dir.
 -I tu què amb la Lorena? Creus que em va agradar quedar a través d’ella? No em mereixo que em tractis així.
 -Ara no despistis... que encara no m’has contestat.
 -Estava sense bateria. 
 -No és veritat. La primera vegada que et vaig trucar em vas penjar i les altres no em vas contestar.
 -Que no, que des que em va caure al terra fa coses rares. 
 -Tu em prens per idiota, o què?
 -Va cari, demanem les hamburgueses i en parlem de tranquis. Ara, si esperes una disculpa vas llesta.
 -Miki, mira’m als ulls. Què has fet?
 -Reeees. Però, què et penses? Ja saps com sóc. De vegades vaig a la meva, d’acord, però sempre controlo. Amb tu no em passa res. No perdis el temps buscant motius. El mòbil no funciona bé i no el vaig sentir. 
 -No m’ho empasso. Segur que si et truco sona.
 En Miki va agafar la Sandra per les aixelles i la va encarar al mostrador.
 -Fes el favor de demanar. Va, què vols?
 La cambrera, gratant-se amb l’ungla la cua que li sortia del forat posterior de la gorra, va preguntar-los.
 -Què voldran? 
 -Digue’m de tu, nena. –va somriure en Miki.
 -Perdó. Són les normes...   
 -Tranquil·la –va saltar la Sandra –Si estàs putejada és el teu problema.
 La cambrera va esbufegar, va col·locar el micro a prop dels llavis i va deixar els dits sobre les tecles de la caixa registradora. Després va esperar amb els ulls tancats.

1 -Ara.  
Van obrir la porta de l’oficina amb una empenta, fent soroll. Ningú, però, va mirar-los ni va dir res. Ignorats i conformats amb la indiferència, van pujar les escales amb decisió. Una vegada al pis de dalt es van trobar perduts per un mar de taules. Van inspeccionar la sala i van localitzar un parell de cadires buides que ràpidament van ocupar.  
 -Segur que és aquí, Sapo?  
 -Tu deixa’m fer.  
 -Passo d’aquestes feines, nen.  
 En Miki va deixar a terra el casc de la moto.  
 -Que no vols guanyar pasta?  
 -Descarat que sí, però no necessito arrossegar-me per aquí i perdre el temps com un pringat.  
 De la butxaca del xandall va treure el tabac i l’encenedor, que va grapejar amb nerviosisme.  
 -Mira, Sapo, amb un parell de ‘uiquins’ em puc treure l’entrada del cotxe. Vendré moltes pastis, a dins la disco, i ja està. Marxem. Va.  
 -Que no tens la moto? –es va gratar la closca.  
 -Sí, però vull un cotxe per fotre el desgraciat d’en Vinagre. Per fotre’l, encara que només sigui un segon.  
 -No deu ser que vols impressionar la teva puteta?  
 -Ei, cabró! Torna-ho a dir i et salto les dents de l’hòstia! –va cridar en Miki empentant-lo.  
 -I tu vigila amb mi. Saps com ha acabat la vella marica de la plaça, no?  
 -Sí. L’han pelat...  
 -Exacte. Ahir a la nit. Uns amics meus.

EL GURU VA DIR. Llavors et torno a preguntar, què és la droga? La droga és addicció. Qualsevol tipus d’addicció. Però les campanyes només escampen pors i prohibicions. La droga ha patit aquesta cacera de bruixes sense pietat, des del seu descobriment, des del primer ionqui. S’ha dimonitzat al llarg dels temps de manera implacable. Se n’ha parlat malament cada dia, sense dir-nos ‘per què’. Però això no ha fet que deixés d’existir ni un sol addicte menys, perquè tot déu la consumeix. Sí, començant pels primers hipòcrites que les persegueixen i que signen les lleis contra els narcotraficants. Esnifa el polític a la taula del despatx. Esnifa la seva secretària els dissabtes a la disco. Esnifa el guionista i el dissenyador gràfic que crea els eslògans de la campanya. Esnifa el càmera que enregistra l’anunci, els actors que l’interpreten i fins i tot els seus pares quan se senten estressats. No cal ser marginal. No cal ser més pobre que una rata i pidolar entre els que s’aturen als semàfors. Els universitaris també esnifen. I els arquitectes. I els periodistes. I els nuvis que es casen. I també algunes dones de fer feina. Hi ha consumidors reconeguts, personatges importants d’aquesta selva que controlen sense convertir-se en micos. Ells no. Pensa, Miguel, que aquest món es mou principalment per tres raons: el poder, el sexe i els diners. Dominar les lleis és delinquir amb impunitat. Controlar les ansietats és negociar amb el desig de l’home. I acaparar diners és, en definitiva, aprofitar-se de tot. Accedir a tot. Totes les claus del món. Això ens hauria d’angoixar, i en part t’angoixa encara que, a la teva edat, pràcticament no puguis entendre res del que t’estic dient.  Et penses que em passo el dia fent Tai-txí per aconseguir el meu benestar. Creus que m’he quedat en la meva època de hippy visionari, que més m’hauria valgut viure en una cova a Eivissa i oblidar-me del món. Sé que t’importen un rave les meves lliçons. Tu només has vingut aquí a buscar material de qualitat. Sóc conscient que peco de paternalista. Ho lamento. Només intento avisar-te. Entre els polítics, els militars i els religiosos ens mataran a tots. Aquests tres són la pitjor droga del món i hi estem ben enganxats.

(...) En Miguel Hernàndez tenia clar que mai treballaria en un despatx i que no duria ni maleta ni corbata. També tenia clar que no acceptaria càrrecs de responsabilitat en una gran empresa, ni faria viatges a l'estranger. Tampoc negociaria projectes de prestigi, ni rebria cap distinció. Veure's, no es veia ni com a polític, ni com a metge i encara menys com a periodista o farmacèutic. Seria un actor pèssim i un arquitecte nefast. Més aviat, el que el preocupava era desenvolupar els seus punts forts. Creia que tenia coratge, que era valent i capaç de sortir-se'n. Els seus negocis podien prosperar i fins ara li donaven llibertat de moviments. Això li agradava. Era ambiciós, n'estava segur. Per això apostava per ampliar horitzons i guanyar-se la confiança d'individus funestos, com el seu camell, que li feien la feina bruta. En el fons, el senyor Hernàndez coneixia les seves limitacions, però mai no les admetria en públic. Abans la vida.