-Tinc por. 

En Rufus -un gat de casa bona, presumit, gras d'avorriment, de pèl llarg i suau amb ratlles fines blanques, grises i negres, i potes blanques com taques de farina, orelles grosses i ulls dolços. arriba a l'aeroport. De seguida el treuen de l'avió i el deixen en un vehicle carregat de maletes.

-Per què em fan això? -pensa- Jo, que sóc un gat que sempre estic amb la meva mestressa, la senyora Felicity Parkinson-Dagger! He hagut de viatjar sol dins la panxa d'aquest avió, entre maletes i paquets (...) "Rufus, estigues tranquil. Aviat seràs als braços de la Felicity, que t'estima molt i no et vol cap mal. I si cantes una cançó?", es diu. Però els gats no saben cantar i l'únic que li surt mínimament bé és rondinar quan alguna cosa no és del seu gust.

 CAPÍTOL 2 - I ara què, Rufus? 

-Perdoneu, però no acostumo a parlar amb desconeguts sense presentacions. Com us dieu?

La gata negra mira a dreta i a esquerra amb els seus ulls grocs i després s'hi acosta. El conill la segueix. I abans que ells contestin el Rufus es presenta.

-Em dic Rufus -dubta uns segons i afegeix-, Rufus Parkinson-Dagger, per servir-vos -això de servir-los és un dir, perquè ell no ha de servir mai ningú, l'hi fan tot-. Visc amb la senyora Felicity Parkinson-Dagger. Potser n'heu sentit parlar, d'ella. Som una família molt respectable de Londres.

-Ah! -respon la gata.

-Els Parkinson-Dagger ? Deixa'm pensar... -diu irònicament el conill.

-Els Parkinson-Dagger són molt famosos a Anglaterra...

-Ah, que bé! Molt de gust -la gata, en sentir el cognom de la família del gat, obre més els ulls i de seguida s'imagina una vida de somnis a l'alta societat anglesa-. Doncs jo em dic Blanqueta i aquest és en Kitty, som amics des de fa temps i vivim en aquest aeroport.

-Hola, Kitty, encantat de conèixer-te! -en Rufus no somriu perquè gairebé no pot moure la boca-. I tu, no ets molt fosca per dir-te Blanqueta?

La gata mou les espatlles.

-Sí... Però pitjor ho té ell -es gira i mira un moment el conill-. És mascle i es diu Kitty. AL Japó, ja se sap, són així.

-Ets japonès? Quan la Felicity va anar al Japó, em va dur unes galetes de soja boníssimes! I també un matalàs típic d'allà, molt dur! No em va agradar gens.

El conill, que és petit i rodó, Té la boca tancada. Prefereix callar. No li cau gens bé aquell gat de casa bona que no sap fer res ni tan sols trobar la seva mestressa.

CAPÍTOL 5 - Amunt i avall per la terminal 

-Molt bé -diu la Blanqueta-. Tu t'ho perds. Au, va, Kitty, anem a menjar pizza.

-Pizza? -diu el Rufus amb cara de fàstic-. Odio la pizza! Has de tenir un estómac d'humà per no morir-te quan fas la digestió.

-Sí que ets fi, noi -diu el Kitty. -Si et ve de gust una altra cosa podem anar als restaurants bons. També n'hi ha en aquest aeroport. A mi m'agraden més les coses salades que les dolces. I a tu?

-Ara ni les unes ni les altres. No estic d'humor per anar enlloc. Mira la cara que faig sense bigotis!

-En fi, al meu restaurant preferit fan peix a la brasa -diu ella-. Però si et fa mandra venir, pitjor per a tu. Nosaltres quan tinguem la panxa ben plena tornarem per seguir buscant la teva mestressa. Apa, marxem, que aviat tancaran la cuina.

Mentre s'amaguen perquè no els descobreixin, en Rufus diferencia dos tipus de passatgers, els que fan turisme i els que viatgen per feina. Del primer grup, gairebé tots duen vambes o sandàlies, texans i samarretes, mentre que els del segon van vestits amb americanes fosques, camises amb corbates de seda, cinturó de cuir, pantalons de fil i sabates brillants. Però no veu ningú que s'assembli a la seva Felicity. Està fascinat de veure tanta gent diferent, es pot dir que de tot el món. Li agrada aquesta sensació i el fa sentir menys perdut. Fins i tot arriba a pensar que passar unes vacances a l'aeroport no està malament. Encara que no ho confessarà mai. Aquests pensaments el tranquil·litzen i comença a notar un buit a l'estómac.

-I sempre veniu a menjar aquí? -pregunta en Rufus.

-Bé, quan ens fa mandra venir anem a menjar al magatzem.

-Quin magatzem?

-Al magatzem on guarden les caixes per als restaurants. A vegades hi ha ratolins. Però em fa l'efecte que aquesta setmana ens hem acabat l'últim que hi havia. No era gaire bo.

En Rufus es du la pota a la boca per evitar el fàstic. Mai no ha menjat res que no sigui ben mort i cuinat. Sempre té el plat ple, les vint-i-quatre hores del dia, a disposició de les seves necessitats.

-Abans em menjo un tros de pizza de terra que un pobre animal viu.

-Ets un gat i no has menjat mai un ratolí? Que no en mengeu, de ratolins, a Londres? El Kitty m'ha dit que al Japó les persones no mengen conill, en canvi, aquí a Barcelona sí que en mengen.

 CAPÍTOL 7 - Rufus, acabaràs a la cassola! 

En Rufus es passeja visiblement pel mig de la cuina fins que un cambrer li trepitja la cua. El gat xiscla, fa un salt i s'enfila d'alt de la cuina, cau sobre un plat de sopa i es crema la cua. Mentrestant el cambrer perd l'equilibri i cau a terra amb tots els plats que du: les mandonguilles, els espàrrecs, els pèsols, l'arròs amb conill... tot per terra. Quan el cap de cuina veu aquell desastre agafa un ganivet molt gros i crida:

-Qui ha deixat entrar aquest maleït gat? Agafeu-lo! Ja tenim el dinar de demà! Acabaràs a la cassola! Que no s'escapi!

Quan el Rufus sent aquelles amenaces, veu el ganivet i veu tots els cuiners que el volen agafar, encara que està fotut, sense bigotis, amb la cua aixafada i cremada, i histèric, surt corrent de la cuina sense preocupar-se de la Blanqueta.

 CAPÍTOL 9 - Les mil i una preguntes 

-Suposo que saps en què consisteix la nostra feina, no? -el policia espera alguna reacció del gat, però en Rufus segueix en absolut silenci i amb els ulls mig tancats-. -Doncs si no ho saps, ja t'ho explico jo. Fem preguntes. Moltes preguntes. A vegades potser massa, és veritat. Però almenys són totes les que necessitem per saber què ha passat. I, per cert, anem per feina -el policia s'agafa el cinturó amb les dues mans-. Què hi feies a la cuina del restaurant? Com hi has arribat? On són els teus propietaris? T'han abandonat o t'has perdut?

-Ui, quantes preguntes! Per on començo? -es mira el gos amb indiferència, quan veu que necessiten la seva valuosa informació.

-A veure -el policia es treu la gorra i la deixa sobre la taula, després es descorda els punys de la camisa i ensenya uns braços blancs i peluts-. Molt bé, Xarli, com que a mi no em vol dir res o no m'entèn, ja li pots fer les preguntes tu.

El gos s'acosta a poc a poc al gat sense bigotis i el mira fixament.