-Tinc por. 

En Rufus -un gat de casa bona, presumit, gras d'avorriment, de pèl llarg i suau amb ratlles fines blanques, grises i negres, i potes blanques com taques de farina, orelles grosses i ulls dolços. arriba a l'aeroport. De seguida el treuen de l'avió i el deixen en un vehicle carregat de maletes.

-Per què em fan això? -pensa- Jo, que sóc un gat que sempre estic amb la meva mestressa, la senyora Felicity Parkinson-Dagger! He hagut de viatjar sol dins la panxa d'aquest avió, entre maletes i paquets (...) "Rufus, estigues tranquil. Aviat seràs als braços de la Felicity, que t'estima molt i no et vol cap mal. I si cantes una cançó?", es diu. Però els gats no saben cantar i l'únic que li surt mínimament bé és rondinar quan alguna cosa no és del seu gust.

 CAPÍTOL 2 - I ara què, Rufus? 

-Perdoneu, però no acostumo a parlar amb desconeguts sense presentacions. Com us dieu?

La gata negra mira a dreta i a esquerra amb els seus ulls grocs i després s'hi acosta. El conill la segueix. I abans que ells contestin el Rufus es presenta.

-Em dic Rufus -dubta uns segons i afegeix-, Rufus Parkinson-Dagger, per servir-vos -això de servir-los és un dir, perquè ell no ha de servir mai ningú, l'hi fan tot-. Visc amb la senyora Felicity Parkinson-Dagger. Potser n'heu sentit parlar, d'ella. Som una família molt respectable de Londres.

-Ah! -respon la gata.

-Els Parkinson-Dagger ? Deixa'm pensar... -diu irònicament el conill.

-Els Parkinson-Dagger són molt famosos a Anglaterra...

-Ah, que bé! Molt de gust -la gata, en sentir el cognom de la família del gat, obre més els ulls i de seguida s'imagina una vida de somnis a l'alta societat anglesa-. Doncs jo em dic Blanqueta i aquest és en Kitty, som amics des de fa temps i vivim en aquest aeroport.

-Hola, Kitty, encantat de conèixer-te! -en Rufus no somriu perquè gairebé no pot moure la boca-. I tu, no ets molt fosca per dir-te Blanqueta?

La gata mou les espatlles.

-Sí... Però pitjor ho té ell -es gira i mira un moment el conill-. És mascle i es diu Kitty. AL Japó, ja se sap, són així.

-Ets japonès? Quan la Felicity va anar al Japó, em va dur unes galetes de soja boníssimes! I també un matalàs típic d'allà, molt dur! No em va agradar gens.

El conill, que és petit i rodó, Té la boca tancada. Prefereix callar. No li cau gens bé aquell gat de casa bona que no sap fer res ni tan sols trobar la seva mestressa.

CAPÍTOL 5 - Amunt i avall per la terminal 

-Molt bé -diu la Blanqueta-. Tu t'ho perds. Au, va, Kitty, anem a menjar pizza.

-Pizza? -diu el Rufus amb cara de fàstic-. Odio la pizza! Has de tenir un estómac d'humà per no morir-te quan fas la digestió.

-Sí que ets fi, noi -diu el Kitty. -Si et ve de gust una altra cosa podem anar als restaurants bons. També n'hi ha en aquest aeroport. A mi m'agraden més les coses salades que les dolces. I a tu?

-Ara ni les unes ni les altres. No estic d'humor per anar enlloc. Mira la cara que faig sense bigotis!

-En fi, al meu restaurant preferit fan peix a la brasa -diu ella-. Però si et fa mandra venir, pitjor per a tu. Nosaltres quan tinguem la panxa ben plena tornarem per seguir buscant la teva mestressa. Apa, marxem, que aviat tancaran la cuina.

Mentre s'amaguen perquè no els descobreixin, en Rufus diferencia dos tipus de passatgers, els que fan turisme i els que viatgen per feina. Del primer grup, gairebé tots duen vambes o sandàlies, texans i samarretes, mentre que els del segon van vestits amb americanes fosques, camises amb corbates de seda, cinturó de cuir, pantalons de fil i sabates brillants. Però no veu ningú que s'assembli a la seva Felicity. Està fascinat de veure tanta gent diferent, es pot dir que de tot el món. Li agrada aquesta sensació i el fa sentir menys perdut. Fins i tot arriba a pensar que passar unes vacances a l'aeroport no està malament. Encara que no ho confessarà mai. Aquests pensaments el tranquil·litzen i comença a notar un buit a l'estómac.

-I sempre veniu a menjar aquí? -pregunta en Rufus.

-Bé, quan ens fa mandra venir anem a menjar al magatzem.

-Quin magatzem?

-Al magatzem on guarden les caixes per als restaurants. A vegades hi ha ratolins. Però em fa l'efecte que aquesta setmana ens hem acabat l'últim que hi havia. No era gaire bo.

En Rufus es du la pota a la boca per evitar el fàstic. Mai no ha menjat res que no sigui ben mort i cuinat. Sempre té el plat ple, les vint-i-quatre hores del dia, a disposició de les seves necessitats.

-Abans em menjo un tros de pizza de terra que un pobre animal viu.

-Ets un gat i no has menjat mai un ratolí? Que no en mengeu, de ratolins, a Londres? El Kitty m'ha dit que al Japó les persones no mengen conill, en canvi, aquí a Barcelona sí que en mengen.

 CAPÍTOL 7 - Rufus, acabaràs a la cassola! 

En Rufus es passeja visiblement pel mig de la cuina fins que un cambrer li trepitja la cua. El gat xiscla, fa un salt i s'enfila d'alt de la cuina, cau sobre un plat de sopa i es crema la cua. Mentrestant el cambrer perd l'equilibri i cau a terra amb tots els plats que du: les mandonguilles, els espàrrecs, els pèsols, l'arròs amb conill... tot per terra. Quan el cap de cuina veu aquell desastre agafa un ganivet molt gros i crida:

-Qui ha deixat entrar aquest maleït gat? Agafeu-lo! Ja tenim el dinar de demà! Acabaràs a la cassola! Que no s'escapi!

Quan el Rufus sent aquelles amenaces, veu el ganivet i veu tots els cuiners que el volen agafar, encara que està fotut, sense bigotis, amb la cua aixafada i cremada, i histèric, surt corrent de la cuina sense preocupar-se de la Blanqueta.

 CAPÍTOL 9 - Les mil i una preguntes 

-Suposo que saps en què consisteix la nostra feina, no? -el policia espera alguna reacció del gat, però en Rufus segueix en absolut silenci i amb els ulls mig tancats-. -Doncs si no ho saps, ja t'ho explico jo. Fem preguntes. Moltes preguntes. A vegades potser massa, és veritat. Però almenys són totes les que necessitem per saber què ha passat. I, per cert, anem per feina -el policia s'agafa el cinturó amb les dues mans-. Què hi feies a la cuina del restaurant? Com hi has arribat? On són els teus propietaris? T'han abandonat o t'has perdut?

-Ui, quantes preguntes! Per on començo? -es mira el gos amb indiferència, quan veu que necessiten la seva valuosa informació.

-A veure -el policia es treu la gorra i la deixa sobre la taula, després es descorda els punys de la camisa i ensenya uns braços blancs i peluts-. Molt bé, Xarli, com que a mi no em vol dir res o no m'entèn, ja li pots fer les preguntes tu.

El gos s'acosta a poc a poc al gat sense bigotis i el mira fixament.

TRIBUNA MARESME MES A MES * Número 244 - Octubre 2010.

 (entrevista)

“Quan acceptem que els animals tenen sentiments, serem més humans”

Quina història descobriran els lectors a ‘El gat que va perdre els bigotis’?

La d’en Rufus, que encarna la figura del gat adorat per la seva mestressa, que no ha sortit mai de casa i que la primera vegada que ho fa es perd, en aquest cas a l’aeroport de Barcelona. En Rufus podrà comparar la seva vida amb la que tenen una gata i un conill que fa temps que viuen abandonats i s’espavilen per sobreviure a les amenaces del món exterior.

Per a quin públic lector està pensat el llibre?

Un lector adult que vol aprendre i millorar el seu coneixement del català o simplement passar una bona estona. Els requisits d’aquesta novel·la són especials. Pertany a la col·lecció ‘VEUS Lectures’ de Publicacions de l’Abadia de Montserrat. En català hi ha manca de material d’aprenentatge que reforci la part més teòrica. El llibre també inclou un CD en format MP3 perquè es pugui escoltar la història sencera i practicar la fonètica.

És un tipus de narrativa diferent del que habitualment escriu?

Crec que manté les constants de totes les meves obres, per tant l’humor i la crítica social no hi falten. No obstant la dificultat principal d’escriure aquesta novel·la ha estat les limitacions de nivell, com per exemple que només podia utilitzar les formes dels verbs en present i un vocabulari reduït. D’altra banda és la primera vegada que els protagonistes són animals de companyia (gats, conills i gossos), i això m’ha permès experimentar amb un tipus de relacions diferents.

Quins valors es desprenen de la història?

Les faules sempre han servit per dir aquelles coses que si ho fessin els humans ens semblarien massa explícites, tan per a infants com per a adults. En determinades situacions el comportament animal és idèntic al nostre. La por, la recerca de la felicitat a través d’una vida confortable... El dilema de conservar la dolça rutina o el d’arriscar-se a l’aventura per guanyar-se el plat a taula. En Rufus i els seus companys de l’aeroport són totalment contraposats però necessiten, al capdavall, ajudar-se.

Ha tingut o té gats, vostè?

Sí. Quan vivia amb els meus pares. En recordo un que es deia Súper, el pobre el vam acollir de petit perquè algú li havia tirat una pedra i havia perdut un ull. És el gat més valent he que conegut. Quan ja era molt vell un dia va marxar i ningú el va veure mai més. Encara que la llista de mascotes ha estat llarga ara només convisc amb la meva dona, el meu fill i un canari de concurs. Del gat sempre m’ha agradat aquest posat de murri, que sembla que observi la vida amb la calma d’un jubilat com qui se’n fot de tot per sota dels bigotis. Per als gats aventurers set vides encara són poques. Un gat, si vol, s’espavila i és capaç de mantenir un lligam estret amb els seus amos, però també busca la seva independència. Quants humans no voldríem compaginar les dues coses?

Escriure sobre els animals demana entrar dins la seva manera de ser?

Com qualsevol personatge, si vols que sigui versemblant. Entrar dins la psicologia dels personatges és una de les coses més excitants de l’ofici d’escriure. Crec que l’èxit d’un escriptor és la de fixar-se amb la realitat que vol explicar. Sempre he estat molt observador. També dels gats, o del gos policia que vigila l’aeroport. Tots els animals que surten a la novel·la tenen la seva manera de ser. En Rufus és poruc i insegur, en Kitty és un conill japonès irònic i rondinaire o en Xarli, un gos policia, obedient i agressiu.

La societat tracta bé els animals domèstics. Encara falta molt camí per recórrer?

A la gent se li encongeix el cor quan veu patir un animal, a vegades més que amb els humans. D’altres, però, encara paguen una entrada per veure com en maten. Tots els mals del món es mantenen perquè xoquen amb els negocis. Els animals tampoc hi escapen. Potser quan acceptem que també tenen sentiments i que poden patir tant com nosaltres, potser aquell dia estarem més a prop de considerar-nos humans.