encara riuré 
 Va ser fulminant. Amb la meva fama de graciós només em va faltar mirar de reüll la meva germana perquè -dins meu- explotés alguna cosa. No era culpa seva. No sé de qui era culpa, però posar-se a riure precisament en aquell instant no era el més oportú que podia fer. En un primer moment vaig poder aguantar-me, però després una pessigolla gegantina em va convulsionar de cap a peus. Allò era pitjor que aguantar-se un esternut o que fer esforços per no adormir-se. Perquè si t'adorms encara pots pessigar-te la cuixa o intentar mantenir impertèrrits uns ulls de mussol. En canvi, si et venien ganes de riure era molt fotut. Mortal, diria jo. I més encara quan et trobaves al mig de l'enterrament de la teva àvia. Sí, hi estava. Qualsevol ésser viu afirmaria -amb els ulls tancats i amb el cor a la mà- que un enterrament no era el lloc on preferentment els familiars venien a petar-se de riure, i a fe de Déu que aquell rèquiem per l'ànima de la meva àvia no era precisament un xou televisiu gaire engrescador. Ara que me'n recordava, fins i tot em feia vergonya confessar-ho. La veritat era que per dins m'estava petant, m'estava partint el cul de riure. El pitjor de tot plegat era que l'estupida alegria tenia ganes d'exterioritzar-se. Tenia ganes de poder esclafir una gran riallada al mig de la sala. Tenia ganes de rebolcar-me per terra amb les mans a la panxa. Podia semblar increïble, ja ho sé, i a més demostrava un cert mal gust. De cara als altres -els vius, volia dir- suposaria una demostració de la meva falta de respecte. Per tant vaig decidir aguantar-me. No volia mirar més la meva germana. Estava segur que a ella estava a punt de passar-li el mateix que a mi. Feia un sorollet sord, com un "zub-zub" enfosquit al final de la seva gola. Juraria que també es pixava de riure, però ella ho sabia fer bé, perquè amb el mocador de punta de ganxet es tapava la boca. I si en sortia un un soroll estrany no semblava pas una rialla, sinó un lament amarg. Però en realitat reia, n'estava segur. La punyetera s'ho estava passant bomba mentre els altres es devien creure que tenia un gran disgust. 

 modus vivendi 
 Doncs com anava dient, els viatges són bonics de fer si no tens por als perills que els envolten. Què us he d'explicar. He de confessar que els que faig sense la dona són els més emocionants. Així si em ve de gust tenir una aventureta doncs... no he de donar explicacions a ningú. Amb discreció, és clar. Sempre he tingut una visió molt liberal del matrimoni. I que consti que no he estat mai infidel a la meva dona. No, no, de cap de les maneres. Anar de putes, pagant, no és deixar d'estimar-la. Vaja, jo ho veig així i crec que els que estem aquí pensem tres quarts del mateix. Quan em gasto uns bitllets del meu sou no és per falta d'amor, sinó per complementar aquelles coses que la meva dona no em vol fer o no és capaç de donar-me. Ja m'enteneu. Numerets. Però tot plegat no és incompatible amb l'estabilitat d'un bon matrimoni. No me'n vaig al llit amb la primera que passa, sinó amb professionals. En canvi no m'agrada gaire que la meva dona surti sola o amb les amigues. I que consti que li dic això perquè me l'estimo moltíssim. Però com que conec com som els homes, si sortís sola es podria trobar un paio cremat que me la violés. I pobre d'aquest idiota. Si l'enxampés, encara que només fos mirant-se-la, primer l'agafaria pels collons i després l'apallissaria fins a deixar-lo en coma profund per la resta de la seva vida. Que no el poguessin ni enterrar. Per això us predico que la dona l'heu de protegir i tenir-la contenta encara que sigui a cops. Al final aprenen a agrair-ho.   [...]   Com us deia, doncs, el meu cotxe és intocable. Només jo sé els diners que m'ha costat. Molta suor del meu front, molts mals d'esquena, moltes durícies a les mans. I per això n'estic orgullós. Val la pena sacrificar-se per conduir una màquina tan cara i perfecta. Necessito notar aquesta petita sensació de superioritat, encara que només sigui dalt del cotxe. Perquè un tot terreny, com que és un trasto cepat i voluminós, sempre impressiona la resta de conductors. Normalment, quan em veuen venir volant, de seguida s'aparten. Una vegada, però, vaig tenir un petit accident. Mentre que l'altre cotxe va quedar fet una coca, el meu ni se'n va assabentar. Com que la culpa va ser d'aquell gamarús, que em va tancar el pas, li vaig perdonar la vida. Prou desgràcia va tenir de dur el cotxe a desballestar perquè a sobre hagués de rebre els cops i els renecs de la meva fúria. Pobret. Ara, això sí, em vaig fotre un fart de riure davant de la seva cara d'imbècil. "Això és la felicitat, cony!", vaig pensar. Per això us dic que amb els diners no s'hi juga. Si tens diners ho tens tot. No fotem.

 xxsst! 
Porca. Estic segura que has marxat amb el meu marit. No m'empasso això de les vacances a Santo Domingo. Bé, potser sí que hi has anat, però sola no. Si no, com s'explica la coincidència? Com s'explica que el meu Josep estigui fora de casa justament els mateixos dies que tu? Porca, garsa, gata maula. Que m'has deixat aquí tota sola. Podrint-me a l'agost en aquest pis que sembla un forn. Entaforada en una caldera d'ebullició lenta però constant, perquè les meves cabòries vagin fent el xup-xup amb el pas agònic dels dies. En tot el punyeter edifici només hi ha la senyora Pepita i jo. Sort en tinc, d'ella, i ella de mi. A la seva edat i veure's així d'abandonada, mentre els fills deuen estar remullant-se a la platja... Déu els hauria de castigar per desagraïts. Pobra dona. Ja m'ho deia ella que això també em podria passar a mi. I així ha estat. I tu no la saps llarga, meuca refinada, que poc et deu haver costat engalipar al meu Josep. No m'acabo de creure que ara -precisament- hagués d'anar a Galícia perquè l'empresa el necessitava allí. No ho havia fet mai. Normalment era el mes que demanava de vacances. No m'ho vull empassar. Potser estan tots dos a Galícia celebrant el Xacobeo, i menjant ostres afrodisíaques. Truja del dimoni! La senyoreta del perfum perdut per l'escala, la nena que estén contínuament les seves calces de fantasia. Com t'odio, t'he odiat des del primer moment. Ja ho comentava el veïnat, una noia tan bufona que llogava un pis per viure-hi sola... De tu s'ha dit que si el teu pare t'havia fotut fora de casa, que si estaves embarassada i volies ser una mare soltera, fins i tot que eres lesbiana -sobretot quan els primers dies ensenyaves el pis a unes quantes amigues teves- però després, al cap de no gaire, vas començar a trencar el silenci de les nits amb els teus amants. Porca, més que porca! Encara li encomanaràs una malatia d'aquelles al meu Josep. Doncs que s'hi posi fulles, que no penso mamar-me el dit mai més. Quan torni li ensenyaré la porta i així sabrà com les gasta la Conxita. A les penes, punyalades, i si no n'hi ha prou, doncs destralades. Xxsst! Nèstor, calla, no bordis. Que no veus que la mestressa està rumiant? Ara et dono les teves galetes, però no m'atabalis.