A2. La redacció on treballava l'Anabel. 

La redacció on treballava l’Anabel era una nevera a l’hivern i un forn a l’estiu. Petita. Fosca. Farcida de diaris vells. Sempre desordenada. Amb les taules formant un cercle central, cadascuna amb la seva muntanya de papers. Tot era engegat. Fluorescents, ordinadors, impressores. En Santacana -el Jordi- era el cap d’aquesta espècie d’internat caòtic. Un bon home si no fos que sovint perdia els estreps. Sobretot els dies de tancament, on acabava descamisat i amb les galtes enceses. “Només és un gratuït”, li deia en Batet -el David-, el company de redacció de l’Anabel. En Batet era el típic periodista parasitari. De fet era filòleg, però va aprendre l’ofici a base d’hores d’oficina. Furtava clips, grapes i folis almenys un cop al mes. “Una cosa va per l’altra”, li comentava a l’Anabel, fluixet, fent referència al sou, quan en Santacana era al telèfon o tancat al despatx, discutint amb el senyor Rodrigo –Rodrigo i punt-, director i amo d’aquell invent que perdia diners cada setmana.
El despatx del Director era a tocar de la redacció, rodejat de vidres i persianes laminades. A dins s’escoltaven crits, discursos interminables i lliçons morals de pa sucat amb oli. L’Anabel passava d’aquestes escenes i es limitava a seure davant de l’escriptori. De cara a la pantalla de l’ordinador, teclejant la notícia directament a la maqueta. La seva era una feina laboriosa i completa, de formiga amb cua de palla. Aconseguia la notícia, la redactava i la quadrava a la caixa de text corresponent. Amb el temps que duia allí s’havia fet seu aquell petit racó on, si no hi havia incidents greus, s’hi passava tot el dia. A l’esquerra de l’Anabel hi havia el fax i la impressora làser, que no parava d’escopir notes de premsa a les quals no hi aniria ningú. En el mateix moble blanc s’apilaven els periòdics que en deien “de la competència”, tot i que era realment difícil concretar quin espai comercial ocupava la publicació on treballaven ells. 
El Despertador era un setmanari local i gratuït. Els dos conceptes el condemnaven a ser un producte sospitós tot just sortia de la impremta i el carregaven a l’única furgoneta que el repartia. No només perquè es qüestionés la seva qualitat, que es qüestionava permanentment a les barres dels bars, sinó perquè ningú sabia de quin peu calçava, que és el pitjor que li pot passar a una publicació.

 OPERACIÓ MARABÚ ( audio-1)

...Rev. Play... Provant, provant, tres, dos, un... L’home que avui ha mort, en Ramon Camprodon, era el regidor d’urbanisme des de feia tres anys. Se’l coneixia per ser amable però també introspectiu. “Amaga coses”, comentava la gent. Sant Martí és un poble avorrit on gairebé mai no passa res. O això sembla, perquè alguns dels seus habitants necessiten construir una vida fictícia per tapar la negror de l’autèntica. Per tant, que un home ‘respectable’ com en Camprodon tingués una doble vida no era una idea descabellada, tot i que aquesta investigació encara no ho ha pogut aclarir. Després que hagi sol•licitat una precipitada roda de premsa en la qual ha volgut explicar “alguna cosa” que finalment no ha pogut dir, les males llengües sospiten el pitjor. Penso que és oportú anar uns anys enrere, quan en Camprodon era el tercer de la llista del seu partit. Segons els sondeigs, havien d’obtenir una majoria aclaparadora. Al principi la campanya va transcórrer amb normalitat -entenent per normalitat els insults i descrèdits habituals- fins que la por, els rumors i les mentides, van traspassar els límits de l’elegància i la bona educació. Llavors es rumorejava que en Lluís Baltasar, el cap de llista que volia repetir quatre anys més com a alcalde, se l’havia vist amb en Camprodon obrint bústies casa per casa i estripant les butlletes electorals dels rivals. Evidentment ho van negar, i com a venjança es van dedicar a escampar pel poble que l’alcaldable del principal partit de l’oposició, en Jesús Felici, estava sord com una tàpia, cosa que era certa, però es tractava d’un secret d’aquells que es pactaven a priori. Això, sumat a que la seva campanya portava per eslògan “Felici, l’alternativa que t’escolta”, el van enfonsar en la misèria política. Actualment, l’alcalde Baltasar té endollats en càrrecs de més o menys confiança a la segona dona, al cosí i a l’amigueta del cosí. El fill el té ben col•locat a Sant Quintí, el poble del costat. A més, tots els de la llista electoral ja suquen d’una manera o altra de la mamella consistorial, i això és el millor handicap per revalidar l’alcaldia gairebé sense despentinar-se. Un exemple d’això el trobaríem, com deia, en el darrer sondeig, que tot i que ratificava la victòria, el dia de les eleccions, en Lluís Baltasar, mogut per un pànic irracional, va donar ordres que la ràdio municipal no donés dades dels resultats per por a rebre un hipotètic revés dels votants. No va demanar qualsevol cosa, ja que la cap de comunicació era la seva actual dona, la Susi Prats. Quan en Baltasar va comprovar que la victòria es confirmava, llavors els periodistes van poder donar la notícia, encara que hagués sortit fins i tot a la tele. Abans no. Aquesta és una de les tantes manies de petit cacic de l’alcalde i la seva tropa, que han estat aplicant marcialment als seus subordinats, ja siguin funcionaris, periodistes o nobles ciutadans. Un bon grapat, però, saben que hi sortiran guanyant si llepen sistemàticament la mà de l’amo i es fan còmplices de tot el que ell decideixi. Així doncs, amb els anys, l’equip de govern ha aconseguit una legió de fidels submisos que el defensen com una guàrdia pretoriana. Tot plegat no treu que Sant Martí sembli un poble tranquil. Això sí, les coses, en opinió de la gent, funcionen o no funcionen segons la bipolaritat del bon maniqueu. Tot blanc. Tot negre. Aquesta és la valoració que se’n fa de la feina feta per en Ramon Camprodon poc després de morir-se. Per uns, un llepa. Pels altres, un heroi caigut en acte de servei.
Curiosament, l’antic regidor d’Urbanisme, en Carles Aragó, segons les meves informacions, d’un dia per l’altre també va deixar el càrrec. “Qüestions de salut”, va dir. De fet l’havien enxampat al conegut Hostal de l’Arengada -ara Club Afrodita-, de la carretera de Sant Quintí, en companyia d’una ucraïnesa i una equatoriana, tots tres en pilotes quan la policia va entrar a fer una batuda. Va ser una d’aquelles “intervencions” anuals que permetien tancar el prostíbul tres o quatre dies a molt estirar. Lamentablement per al senyor Aragó no hi va haver prou coordinació entre el nostre cos de policia i l’equip de govern en escollir la data. L’oposició se’n va assabentar i va amenaçar en xerrar-ho. Per sort la dimissió va apaivagar les feres. No era l’únic cas conegut oficial o oficiosament que corria per la comarca. Res de nou sota el sol. “Qüestions de salut”, va repetir mil vegades Aragó. La veritat és que, segons em van dir uns companys, quan el van detenir feia cara d’esgotat, d’aguantar massa pressió i responsabilitat. I ja se sap, tothom es desfoga d’una manera o una altra.
En fi, que Sant Martí sembli un poble tranquil no treu que tingui els seus problemes. En aquest punt apareix la sinuosa mà dreta de l’alcalde i principal subjecte de la nostra investigació, l’Enric Sadurní, també conegut com Sadurní ‘el moreno’. Animal polític, pretensiós de mirada assassina i brutals aspiracions al Parlament. Tot ell és un estómac afamat per deglutir els marros que es couen a l’ajuntament. El seu objectiu és que aquests no arribin mai a oïdes dels vilatans. Domina al cèntim l’economia de Sant Martí i, dia sí dia també, sopa amb empresaris en els seus restaurants. Després se’ls endú de copes a les discoteques que regenta i els deixa tant contents que fàcilment tanca profitosos negocis. Sant Martí sembla, insisteixo, un poble tranquil, com qualsevol altre, no massa conegut i de localització imprecisa en els mapes. Un indret on diries que no passa mai res, i no hi passa, a menys que gratis la crosta que ho tapa tot. ...Stop.